Els cinemes catalans sempre han patit de poc públic quan es tractava d’exhibir pel·lícules doblades al seu propi idioma i és que tot i que l’idioma ha estat l’eix central en molts àmbits de la vida social, política, educativa i econòmica de Catalunya, no podem oblidar que a la fi el teixit productiu parla finalment amb xifres. Sent una realitat incontestable dels fets esdevinguts en els dos últims anys, especialment durant l’any 2018 i 2019.
Tot i que les sales de cinemes a Catalunya s’han recuperat després de la gran crisi de la bombolla immobiliària, sí que és cert que les pel·lícules en català o el cinema pròpiament produït a Catalunya ha baixat moltíssim en audiència, tant en cinema per a adults com en pel·lícules infantils. Els catalans són els espanyols que més van a el cinema, però només un 2,13% veu pel·lícules en català. Les sales segueixen tancant, tot i que han recuperat un 17% dels espectadors que es van perdre amb la crisi. Els espectadors de cinema doblat a l’català han baixat un 45% en cinc anys i això ha contribuït a perdre una part d’ingressos no només per al propi sector de cinema directament, també per als sectors auxiliars que fan de suport i manteniment.
Amb aquestes xifres tan baixes, el suport econòmic de cinema català deixa de ser un elevador per al seu propi pib, per això determinades indústries com les dedicades a la producció de butaques per a cinemes, alçadors infantils, moquetes per a cinemes, teixits ignífugs o cortines acústiques, han reorientat els seus prioritats en altres mercats a la vista de la reducció d’aquests espais d’oci, però sense oblidar per descomptat el teatre, que gaudeix encara d’una bona salut.
Per fer-nos una idea, el pes dins de la producció espanyola també va baixar de l’48% el 2010 a l’30%. L’any passat es van rodar a Espanya 266 llargmetratges, dels quals només 80 van tenir participació d’alguna productora catalana. Però les xifres són tossudes i les raons són moltes per explicar que el 67% de les pantalles estiguin a la província de Barcelona són la reconversió digital de el sector, la fragmentació dels espectadors i el desequilibri territorial, apunta l’estudi ha servit perquè es fragmenti els espectadors i es quedin els petits pobles una mica oblidats per aquests canvis.
S’han passat de 235 sales a l’any 2000 a 137 en 2018 sent les sales monopantalla o les de menys de cinc pantalles són les que més han tancat les seves portes.
Ara en aquest any 2020 amb el coronavirus, les sales de cinemes hauran de reduir encara més la seva oferta en butaques, sobretot per prevenir contagis, augmentar la distància de seguretat entre el públic i espaiar els horaris per evitar concentracions a les entrades i sortides.
Fins i tot s’incrementaran les mesures d’higiene fent que en molts casos es canviïn les tapisseries d’algunes butaques per altres més fàcils de netejar, com també tot tipus de superfícies i accessoris com els alçadors infantils després de cada ús.